Xarxa pel Dret a la Cura – Grup Territorial de Lleida

Juny 2025 – Vivim temps complicats. Són temps d’urgències, d’estrès i de vides que van massa de pressa. Paraules com “cures”, “autocura”, o “salut mental” es repeteixen molt, però… tenim espais per sostenir-nos de debò? Podem cuidar com voldríem? Ens deixen —ens deixem— ser cuidades? Potser és hora de preguntar-nos què fa possible una vida amb prou temps, amb prou xarxa, amb prou calma per viure’ns amb dignitat.

Des de la Xarxa pel Dret a la Cura de Lleida —un espai que aplega entitats i persones compromeses amb situar les cures al centre de la vida i de les polítiques públiques— creiem que educar en cures és una de les tasques més importants que tenim com a societat. És una proposta per repensar com vivim, com ens relacionem i com ens organitzem col·lectivament: a casa, als pobles, a la feina, a les associacions, als serveis públics.

Perquè si alguna cosa ha garantit la supervivència de la humanitat al llarg de la història, no ha estat la força individual, sinó la capacitat de cuidar-nos.

Quan parlem de cures, no ens referim només a atendre la malaltia o cuidar criatures. Parlem d’allò que sosté la vida cada dia: parar taula per sopar plegades, acompanyar una amiga al metge, cuidar el descans, fer una visita inesperada, entendre els límits d’una altra persona, fer un encàrrec quan algú no arriba. Són accions quotidianes i aparentment petites que mantenen la vida en peu. Però… qui les fa? Està ben repartit? Es valora prou?

La resposta, sovint, és que no.

Les cures poden reproduir desigualtats… o transformar-les 

Tothom recorda alguna persona que va tenir cura d’ella en algun moment. Una veïna, un cosí, una infermera, una àvia, una companya de classe… A vegades no calen grans gestos: una mirada atenta, una pregunta feta a temps, una presència tranquil·la poden marcar la diferència.

Però això no forma part dels currículums ni de les polítiques públiques. La cura queda amagada, assumida com a cosa “natural”, generalment i històricament a càrrec de les dones, i sovint sense reconeixement ni suport. Això no vol dir que no es faci: es fa, i molt. Però es fa en precari, amb sobrecàrrega, i sense que es consideri essencial. I els sistemes socials i institucionals, com qualsevol altre, poden ajudar a perpetuar aquesta desigualtat… o a qüestionar-la i transformar-la. 

Posar les cures al centre implica fer que aquest valor es converteixi en un eix transversal de com ens formem, ens cuidem i convivim. Perquè cuidar no és només tenir temps, que també: és una manera de mirar, d’estar, de fer lloc a l’altra persona. 

Una pràctica quotidiana i col·lectiva 

Totes les persones necessitem cura. Al llarg de la vida, donem i rebem cura constantment: quan ens escoltem, quan ens acompanyem, quan sostenim emocions difícils o conflictes, quan cuidem la salut mental o tenim en compte el ritme de qui ens acompanya. Cuidar és un acte quotidià, però també profundament polític.

Això vol dir reconèixer el valor d’aquestes pràctiques i situar-les al centre de la vida comunitària: a casa, als carrers, a les entitats, als serveis, a les institucions. No es tracta només d’afegir la cura com un tema més, sinó d’integrar-la en la manera com ens relacionem, ens organitzem i prenem decisions. 

Ens podem preguntar, per exemple: 

• Quin espai donem al benestar col·lectiu en el nostre dia a dia?
• Com gestionem els conflictes, els ritmes, els límits?
• Quin valor té el suport mutu dins les nostres comunitats?
• Com tractem la diferència i la vulnerabilitat? 

També cal revisar els valors que transmetem, sovint sense adonar-nos-en: la pressa, la productivitat, la competitivitat. I obrir pas a valors com el respecte, la col·laboració i l’escolta.

A la Xarxa pel Dret a la Cura pensem que ja som comunitat. Als barris, als pobles, als centres de salut, a les cases, a les associacions… hi ha xarxes de suport, sabers compartits, vincles que sostenen. El repte és prendre consciència d’això i activar canvis des d’aquí: amb accions tangibles, amb una mirada col·lectiva, i amb el desig de cuidar-nos millor.

Educar en cures és posar la vida al centre. Començar per les relacions, i transformar des d’allò quotidià.

Cuidar també és transformar

Fer una educació en cures vol dir fer-ho amb consciència, amb presència, amb compromís. Vol dir reconèixer que les cures no són una debilitat, sinó una força política i col·lectiva. Que educar no és només transmetre coneixements, sinó també construir vincles. Que cuidar no és només acompanyar, sinó també plantar llavors de canvi.

També és escoltar els sabers que ja hi són: aquells que habiten en les persones grans, en la memòria comunitària, en les pràctiques quotidianes sovint oblidades. És reconèixer que la cura no és només una acció individual, sinó una manera col·lectiva de sostenir la vida —amb la mirada, amb la presència, amb la cura.

Educar en cures és una manera de qüestionar el model dominant. En un sistema que prioritza la producció, la velocitat i el benefici per sobre de la vida, parlar de cures és parlar de valors diferents. És defensar la interdependència i la vulnerabilitat com a condicions humanes, i no com a febleses. És reivindicar una altra manera d’habitar el món.

I potser, justament per això, val la pena seguir preguntant-nos com volem cuidar i ser cuidades. Seguir construint espais on les cures siguin compartides, visibles i valorades. Seguir transformant, a poc a poc, des del quotidià i compartit. Perquè cuidar també és sembrar futur.