Davant un sistema que silencia, individualitza i mercantilitza el patiment, les cures emergeixen com a alternativa necessària per sostenir la vida. 

Octubre 2025 -Vivim en un sistema que ens vol individuals, autosuficients, silencioses i productives davant del patiment. Una prova és la gran quantitat de contingut a xarxes que ens aconsellen no queixar-nos i fer un miler de coses per sentir-nos “millor”. Quan el malestar apareix, sovint se’ns aïlla, culpabilitza o medicalitza. La salut mental s’aborda com una responsabilitat individual, passant desapercebudes les condicions socials i estructurals que la influencien (precarietat laboral, discriminació, pobresa…). Però aquesta perspectiva ja no se sosté. El patiment no pot continuar sent privatitzat, invisibilitzat o psicopatologitzat com fins ara.

El malestar és una realitat cada cop més present. Segons l’Observatori Català de la Joventut (2024), el 31,2 % de les persones d’entre 15 i 34 anys enquestades pateix malestar emocional. Aquesta situació es pot veure agreujada per l’increment de la solitud no desitjada, l’aïllament social, la manca de vincles significatius i el sentiment de no formar part d’una comunitat que t’escolta i l’entén (Pérez, V. et al., 2020). Tot plegat genera una sensació de desconnexió i de desarrelament que impacta la nostra salut mental. 

A això s’hi suma l’estigma que encara envolta el malestar. És a dir, totes les característiques, normalment negatives, que s’adjudiquen o s’assumeixen erròniament de les persones pel fet de conviure amb malestar. Per exemple, es creu que les persones amb problemàtica de salut mental són boges, exagerades, fràgils… Sovint es pensa que l’única i exclusiva via vàlida per fer front al malestar és l’atenció psicològica o psiquiàtrica individual, però aquest model, a més de carregar la responsabilitat sobre la persona, és sovint inaccessible, tardà, precari i excloent. Aquesta visió individualista del patiment no només invisibilitza les causes estructurals, sinó que alimenta també un cercle frustrant i culpabilitzador, on sembla que “si no ens en sortim és perquè no fem prou”. 

Per altra banda, les persones que cuiden (professorat, monitoratge, famílies, infermeria, treballadores de cures…), sigui de manera remunerada o no, viuen en una sobrecàrrega constant. Sobretot les dones, ja que les tasques de cura actualment no són neutres. Avui les cures encara tenen gènere, classe social i origen. 

A més a més, s’assumeixen com a normal el que anomenem “presències múltiples”. Les persones que cuiden són cuidadores, treballadores i responsables de la càrrega mental de les llars i les relacions. Aquesta multiplicitat de rols, sovint invisibilitzada i no reconeguda, genera un desgast profund que no troba espais de descans ni de suport. Aquest desgast genera molta culpa quan no s’arriba a tot, però la realitat és que no hi ha prou suports, ni públics ni comunitaris, per sostenir-nos. 

La manera com organitzem les cures: qui les assumeix, en quines condicions, amb quin reconeixement i suports… té un impacte directe en el nostre benestar físic i mental. Quan les

cures són invisibilitzades, precaritzades o relegades a l’àmbit privat, el patiment s’intensifica i en aquest context, la perspectiva de cures col·lectives apareix com una alternativa real. 

Les cures són molt més que un conjunt de tasques físiques: són escolta, presència, compartir i reconeixement. Són una pràctica política, col·lectiva i transformadora. Ens recorden que no estem soles, que la vida no es pot sostenir sense suport mutu i que el benestar no hauria de ser un privilegi. 

Ens ofereixen un camí alternatiu a l’actual: espais on el patiment no es nega, sinó que es transita de forma col·lectiva. Xarxes que dignifiquen la cura i cuiden també a qui cuida, que fan visibles les persones i les seves ferides i reconeixen la vulnerabilitat compartida com a part natural de la vida. 

Per transformar de debò la relació que tenim amb el malestar, cal començar sembrant la cura des de la infància. No podem esperar que les persones creixin sabent cuidar-se i cuidar si no han tingut referents, espais segurs ni eines per fer-ho. Educar des de la cura vol dir oferir vincles significatius, entorns on les emocions es validin, on el conflicte es pugui abordar des del respecte i l’empatia, on el suport mutu sigui un valor fonamental i no una excepció. 

Sembrar la cura des de petites és prevenir moltes de les problemàtiques de salut mental que esclaten en la joventut i l’adultesa. És oferir eines per identificar el malestar, per acollir el de les altres, per demanar ajuda i per no sentir-se sola davant la vulnerabilitat. 

Però aquesta transformació no és possible si no fomentem una mirada comunitària i feminista, que entengui que el benestar no és una conquesta individual, sinó una responsabilitat col·lectiva. Una mirada que qüestioni la cultura de l’autosuficiència, que reconegui les cures com a tasca essencial i que reivindiqui la interdependència com a fortalesa i oportunitat humana. 

Aquesta nova cultura de la cura requereix també serveis públics i institucions que estiguin a l’altura. Necessitem estructures de suport que siguin accessibles per a totes, que estiguin descentralitzades, properes i arrelades al territori. Serveis que entenguin les necessitats de les persones dins del seu context vital, que posin el benestar per davant del rendiment o de la productivitat i que treballin per garantir el dret a ser cuidades i a cuidar dignament al llarg de tota la vida. 

Només si som capaces de posar la vida al centre, amb tots els seus malestars, fragilitats i fortaleses, podrem construir comunitats que cuidin de veritat i que, per tant, promoguin la salut mental. 

Xarxa pel Dret a Cura 

Grup Territorial de Lleida

BIBLIOGRAFIA 

Xarxa pel Dret a Cura. (n.d.). Xarxa pel Dret a Cura. Recuperat de https://dretacura.bcn.coop/ 

Pérez, V., Pérez Aranda, A., & Alonso, J. (2020). La soledat i la salut mental: Una relació bidireccional on l’estigma, les habilitats d’autoregulació i l’estil de vida tenen un paper determinant. Estratègia Municipal contra la Soledat 2020-2030. Ajuntament de Barcelona. 

Bolíbar Planas, M., & Padrosa Sayeras, E. (2024). Salut mental, joventut i desigualtats: Una mirada integral al benestar emocional de la població jove de Catalunya (1a ed.). Generalitat de Catalunya, Departament de Drets Socials, Direcció General de Joventut.